PUNTA de l'HOME, curt però intens.

El dia 15 d’octubre, en Juancar i jo varem fer una sortida amb btt. La missió: finalitzar el camí de les Montserrats, descobert uns dies abans. La sortida es va iniciar al pont per anar cap a l’estació de Renfe i agafar el camí del costat de la via. No va començar gaire be, Juancar patia problemes al seu canvi i el meu conta quilometres se’n marxava de l’olla, , però tots i aquest “gravíssims” problemes que poc a poc i amb paciència puguem solucionar continuem la missió. Continuem per la carretera vella de Figo i baix la costa Mosselló girem a la dreta, passem per sota de la carretera T-741 direcció el pi de Montbrió. Abans en arribar al racó de les Mentiroles girem a la dreta i uns 50mts per costat d’uns olivers, tornem a girar a la dreta i agafem el camí de les valls fins trobar el camí de los Hereuins girem esquerra i arribem a la carretera de les Modorres. Direcció la Fatarella primer esforç rampa del 12% i quan nos relaxem desprès d’aquesta primera suada ens donem un “susto” rampa del 14% que pràcticament al final de la rampa girem a l’esquerra per començar el camí dels Montserrats (cota 183.6mts). comencem amb fatiga desprès de la forta rampa però com som molt valents continuem pujant i pujant xalant de les vistes fins que de cop aproximadament a la cota 350 mts, comencem una forta i duríssima pujada amb corbes a la dreta i l’esquerra, la muntanya ens esta ensenyant les dents i ens comença a treure de punt, però com havíem esmorzat força be, no deixem de lluitar i pujar, el nou descobriment ens estava tocant els coll.....les pulsacions per sobre de 185p.m i la “patata” d’ien ets un fill de ....a la meitat de la pujada parem un minut per baixar pulsacions a 125p.m i, a tornar!!, això no s’acaba mai, el meu “coco” me diu que la pròxima vegada deixi els descobriments per Cristòfol Colom, la duresa de la pujada fa que la “patata” es torni a recordar d’algun familiar meu i la muntanya ens continua donant un càstig cruel. De sobte i quan mes dubtem de la possibilitat de guanya aquesta batalla, tornem a girar una forta corba a la dreta i la muntanya a uns vint metres ens mostra el que possiblement es la porta de arribada, crec que potser es el cim i per fi ens deixa de maltractar!!, en aquells metros finals treien totes les forces que me queden a les cames amb cada pedalada i amb la mirada fixa al terra per l’esforç, oh!! tinc la roda de davant desinflada!!, impossible parar!!!, finalment es el cim!! he guanyat aquesta batalla!! (cota 521.1mts) una pujada de mes de un quilòmetre brutal. Mentre jo unflo la roda de davant, Juancar ve darrera lluitant com un valent contra aquesta terrible pujada , recordant-me la lluita que tingué Sant Jordi davant el drac i si entenem que nomes fa dos mesos com a molt que surt amb bici, s’entén que faci servir el seu servei i la seva intel•ligència, que li fa baixar de la bici caminar i tornar a pujar quan recupera la seva “patata”, el fet de caminar arrossegant la bici no es motiu per no aprofitar el temps, ja que com diu la dita “el tiempo es oro” Juancar aprofita l’esforç per buscar bolets m’entres camina. Una vegada estem los dos al cim, veien que no parem i continuem el nostre repte, la muntanya torna a presenta batalla provocant la punxada de la roda davantera de Juancar i de la meva, això ens fa pensar que el premí final te que ser veritablement important, per lo que ens dona mes forces per continuar. Reparem les punxades i aprofitem per menjar i continuem. A uns 300mts de on havíem efectuat les reparacions trobem el premi a tot el gran esforç fet i entenen la batalla presentada per la muntanya, una vista veritablement impressionant , un altra manera de veure el món, increïble!!, espectacular!!, som a la Punta de l’Home.
Desprès de fer algunes fotos al cim, tornem per mateix camí aprofitant que tot es baixada i estem molt relaxats anem parant per fer mes fotos. Varem fer un total de 29 quilometres ruta curta però intensa, tota una magnifica experiència, que espero tornar a viure.